Select Page

 

Fer un concurs obert de cartells i triar el guanyador a través de votació popular pot portar a situacions com les del Carnestoltes de Terrassa: la votació popular fa guanyar un cartell que provoca una reacció negativa a l’opinió pública. Resulta que qui ha fet el cartell ha volgut representar la repressió que està patint la república catalana a mans dels partits del bloc del 155 (el títol del cartell és 155 ombres), però part de l’opinió pública hi veu representada una agressió sexista i una mostra de violència institucional cap a la dona, ja que es tracta d’un cartell oficial, i algunes entitats i col·lectius en demanen la retirada, incloent-hi el propi ajuntament de Terrasa i membres de l’Institut de la Dona, organisme del Govern de la Generalitat encarregat d’impulsar les polítiques per a l’equitat entre homes i dones.

Vist el panorama, l’entitat organitzadora del Carnestoltes i del concurs, ha redactat un comunicat on expressa la seva «total i absoluta indignació per la lectura que se n’està fent des de diversos sectors» i alhora denuncia «que a la societat actual, la censura per motius ideològiques i partidistes encara és viva». Es refereix als que demanen la retirada del cartell o als que prohibeixen el color groc? No m’acaba de quedar clar… També diuen que des de l’organització «en cap moment hem considerat que el cartell és ofensiu i vexatori tal i com s’està difonent a les diferents xarxes socials i mitjans de comunicació» i reitera que la única explicació i interpretació que cal donar al cartell és la donada pel propi autor, «i aquesta hauria de ser suficient per aclarir aquest extrem i sortir d’aquest atzucac.» Finalment, aclaren que estan totalment en contra de qualsevol acte masclista i de violència patriarcal. És a dir, ells no es consideren masclistes, però si tu consideres que el cartell ho és, és el teu problema, no el seu. Com si les coses només tinguéssin una sola interpretació. Com si la gent que s’ha pogut sentir ofesa s’hagués de conformar amb la versió de l’autor com a única interpretació possible. Crec que finalment no han accedit a retirar el cartell sinó que se l’han autocensurat com a senyal de protesta. Tot això sense fer cap mena d’autocrítica i sense voler plantejar-se que el problema no és el significat que hagi volgut transmetre l’autor, sense aconseguir-ho, sinó el significant del cartell.

Però en realitat, el cartell no és el problema. El problema és provocar aquesta reacció negativa i ser incapaç de fer autocrítica. Tenir una visió tant reduïda del context social que no et permet adonar-te de que en una societat en què s’assassinen a dones innocents i que les actituds masclistes i la cosificació de la dona són el pa de cada dia, un cartell pot no només ofendre a persones, entitats i col·lectius, sinó que a més a més, pot contribuir a naturalitzar aquest tipus de comportaments. I a banalitzar la lluita, que això encara és pitjor.

Crec que l’altre problema, menys important però igual de denunciable, és pensar que un cartell és un dibuix amb unes quantes lletres i números que anuncien alguna cosa. Reduir el disseny gràfic en saber obrir el photoshop i fer cuatre gargots, sense ser conscients que és una professió que es dedica a la creació de comunicats intencionats i amb una funció informativa i persuasiva. Que el bon disseny té un objectiu tan estètic com comunicatiu, i un procés d’anàlisi a darrere. Que un cartell és una peça gràfica estèticament acceptable i comprensible, que a través de paraules, imatges i dibuixos, ofereix un missatge de la manera més efectiva possible al receptor, en un entorn ple d’estímuls visuals i dins d’un context social que cal tenir en compte. I a un concurs on hi manca un jurat amb uns mínims coneixements per poder valorar una obra gràfica de qualitat (sento sonar nazi però un jurat 100% popular no permet assegurar un mínim de qualitat), no és estrany que hi passin coses com aquesta. Perquè el sentit estètic encara es pot considerar subjectiu, per molt terrible que em sembli el cartell, però la manca de capacitat comunicativa efectiva d’aquest el fan que sigui infumable. Per molt que un jurat popular te’l voti i per molt que tu hi vegis la república catalana representada. La Mena Suvari no la grapejava ningú però estava nua sobre un llit de roses, però aquell cartell representava un context concret que la película American Beautiful precisament posava en qüestió.